Elegia i comiat d'un vehicle fidel

M'agrada conduir, però no m'agraden els cotxes. Vull dir que els meus coneixements de marques, models i prestacions són nuls. Fidel a la teoria holmesiana que "el saber sí ocupa lugar", no només no en sé del tema sinó que intento no aprendre'n. La qual cosa només suposa un problema en el moment d'escollir un nou vehicle. L'únic cop que ho he hagut de fer, fa set anys, quan vaig haver de jubilar el Peugeot 205 heretat de ma mare, em feia tanta peresa començar a buscar cotxe que ho vaig postergar uns mesos (també és cert que en aquell moment no m'era imprescindible) fins que un company de feina que se'n tornava a l'Argentina em va oferir el seu. És a dir, que vaig comprar el primer i únic cotxe que vaig veure, un Ford Fiesta de segona mà. 

Diumenge passat vaig enviar-li un wats a l'Emili, amic i mecànic de capçalera, amb la fotografia de sobre i la frase "aquest cop no sé si el recuperarem". El vespre abans, entrant al pàrquing de Barcelona, va començar a sortir fum del motor. En treure el cotxe al carrer, un motorista em va avisar que hi havia foc a la part de sota. Lògicament, vam sortir-ne ràpidament i un cop ja fora les flames van aparèixer per sobre del capó. Afortunadament, un ciutadà exemplar, armat amb un dels extintors del pàrquing, va apagar les flames ràpidament. Després, el numeret va continuar amb l'aparició en onades successives de la Guàrdia Urbana, els bombers i la grua del Racc. Resultat: massa desperfectes per un cotxe ja massa atxutxat.

La veritat és que potser no m'he portat gaire bé amb el meu Ford Fiesta al llarg d'aquests set anys i mig. D'entrada, li he fotut força més "gasto" que el que estava acostumat: el vaig comprar amb 30.000 quilòmetres (en uns tres anys) i el deixo amb més de 200.000. Cap a l'oest el més lluny que hem arribat és Oviedo, cap al sud Alacant, i cap a l'est, Gènova, a Itàlia. Però més que els llargs viatges, el desgast ha vingut sobretot de l'acumulació de recorreguts mitjans, bàsicament d'anada i tornada entre Barcelona i Tarragona.

Una de les poques fotos del meu Ford Fiesta en tot el seu esplendor, quan encara no feia un any que el tenia.

A més dels quilòmetres, el meu Ford Fiesta ha patit un parell de punxades de roda, innombrables descàrregues de bateria, mort del motor per manca d'oli i carícies d'algunes columnes de pàrquing, entre d'altres desventures de les quals jo me'n sento culpable. També ha patit altres ferides en les que trobo que no hi he tingut responsabilitat, com quan a Gènova uns desaprensius van trencar un dels vidres laterals per mirar de robar (per cert, si mai teniu un problema amb el cotxe a Gènova, heu de saber que als tallers no tenen peces de recanvi, ja que estan centralitzades en un magatzem i triguen 24 hores a arribar... o tres dies si hi ha el cap de setmana pel mig). O quan la palanca de canvi de marxes, senzillament, es va trencar mentre circulava per l'autopista fa uns mesos... Ben pensat, vés que no fos una venjança del meu Ford Fiesta, per totes les malifetes que li havia fet patir. I, si donem per vàlida aquesta interpretació, qui sap si ha estat ell mateix qui, incapaç de continuar suportant-me, ha optat pel suïcidi via flames al motor. Sigui com sigui, el pobre Ford Fiesta se'n va avui de cap al desballestament, sense cap més comiat ni homenatge que aquestes línies.

Improvisant solucions després de l'intent de robatori a Gènova.

M'agrada conduir però no m'agraden els cotxes. El que més m'emprenya de perdre el Ford Fiesta és que ara em tocarà buscar-ne un de nou, i perdre temps comparant prestacions, preus, oportunitats... Per tant, s'accepten suggeriments.

El pilar que (potser) va canviar la meva vida

El passat dia 11 es van complir 20 anys d'una fita que Josep Torreño ha recordat amb un article titulat "El pilar de sis que va canviar-ho tot". Es tracta, efectivament, del pilar de sis que els Castellers de Vilafranca van carregar en la fira de Santa Llúcia de l'Arboç del 1994, i la importància del qual no pot ser menystinguda. D'una banda, perquè va obrir la porta a la recuperació del pilar de vuit en menys d'un any; de l'altra, perquè, d'alguna manera servia de pòrtic al cicle d'èxits verd que encara estem vivint avui en dia. No m'interessa, però, parlar de la trascendència d'aquest espadat en la història castellera sinó en la meva petita història. Perquè aquell pilar de sis també va marcar el meu primer contacte professional (i emocional) amb el món dels castells, i potser, només potser, m'ha dut allà on estic vint anys després.

Fa vint anys jo estudiava tercer curs de Periodisme a la UAB i estava molt content perquè havia començat a treballar al Nou Diari els diumenges, la meva primera "feina" real de periodisme. Després d'un parell de setmanes en què em vaig limitar a les notícies d'agència, el responsable del diari els diumenges, Jordi Jaria (que encara no era doctor en Dret ni havia estat clau en la renovació del Concurs de Castells de Tarragona), va considerar que estava prou madur per estrenar-me al carrer. Així, dissabte a la nit, mentre sopava amb uns amics en una pizzeria, vaig trucar a la redacció i el Jordi em va comentar que l'endemà al matí aniria a la fira de l'oli (o similar) del Vendrell i després a una diada castellera a l'Arboç. Com a tarragoní, els castells formaven part del meu entorn, però mai m'hi havia sentit atret. Em semblaven avorrits, no entenia com alguns dels meus amics (entre els quals hi havia Jordi Crespo, que òbviament encara no era el cap de colla que va convertir la Jove de Tarragona en la màquina actual) s'havien fet recentment castellers i me n'enfotia d'ells. Quan van saber que l'endemà havia de cobrir una diada castellera van ser ells els que van riure.

Fos com fos, diumenge al migdia jo estava al carrer Major de l'Arboç, mirant d'entendre com funcionava allò dels castells. Afortunadament, el fotògraf que m'acompanyava, Siscu Parès, era membre de la Joves, i em va donar quatre lliçons bàsiques. Per exemple, com contar els pisos (sí, estava així de peix!). També vaig reconèixer entre el públic un company de la facultat, el Jordi Castañeda, que va resultar ser membre dels Bordegassos i que em va posar en antecedents dels nombrosos intents de torre de nou que ja sumaven els verds i com aquesta era la darrera oportunitat de l'any, mentre els seus rivals ja l'havien assolit. Com segurament ja sabreu, a l'Arboç hi van sumar un intent més, enmig d'una decepció més que palpable. I, al final de la diada, de forma inesperada, coronaven el pilar de sis, construcció que no s'havia vist en els cinc anys anteriors, malgrat que ja s'havia entrat en l'era de la gamma extra.

 Portada del Nou Diari amb el pilar de sis.

En arribar a la redacció, el Jordi Jaria em va anunciar que la crònica seria pàgina 3. "Això de la diada castellera és una mica com explicar una història, no? Vull dir que s'hi ha de ficar una mica de salsa...", li vaig preguntar. I el Jordi, que encara trigaria uns anys a donar-me el millor consell rebut mai per fer cròniques castelleres ("per valorar una diada mira les cares dels castellers"), em va dir que sí, que m'hi recreés una mica. Vaig mirar de fer-ho i, llegida la crònica vint anys després, trobo que me'n vaig sortir amb prou dignitat. Perquè, efectivament, es tractava d'explicar d'una història de fracàs i èxit, de perseverància i redempció col·lectiva final. Des de llavors, sempre he tingut clar que les millors cròniques castelleres són les que aconsegueixen reflectir això. Val a dir que la meva inexperiència va trufar el text de petits errors, un dels quals (potser no tan petit) va propiciar que l'endemà es rebés al diari una carta de protesta (llavors no hi havia correus electrònics) del president de la Jove de Tarragona, Joan Aregio, ja que havia donat com a darrer pilar de sis un de la Joves de Valls, obviant dos posteriors dels liles (penseu que llavors tampoc no hi havia bases de dades on line).

Fos com fos, vaig tenir el bateig que tot futur periodista casteller pugui somiar: diada històrica, foto de portada, crònica a la pàgina 3 i carta de protesta l'endemà. Això, sumat al fet que aquella crònica fos el meu primer text signat en un mitjà de comunicació professional, m'hauria d'haver avisat del que el destí em reservava...

Servidor, a la redacció del Nou Diari a Reus. I was so much younger then...

No us penseu, però, que vaig ser un Sant Pau caient del cavall. Podríem dir que al llarg dels anys següents em vaig convertir en un aficionat ocasional als castells. Anava a les diades de festa major de casa, i també al Concurs de Castells. De tant en tant també a alguna diada fora. Vaig tornar a l'Arboç per la festa major del 95, quan la Jove va completar la tripleta i van cantar el "Joan Borràs te quiero" a algú a qui jo encara no coneixia personalment. I l'any següent, enmig de la dura arrencada d'El Punt a Tarragona, vaig gastar un dels pocs dies lliures acompanyant al Jordi Suárez a Vilafranca per Tots Sants, per veure el primer intent de castell de deu. També em vaig llegir el Castells i castellers de Xavier Brotons, a qui tampoc no coneixia personalment encara. I com que en tot cas això dels castells no em desagradava i, sobretot, no em feia por (com sí que li produïa a bona part dels periodistes del meu entorn), de tant en tant m'enviaven a cobrir alguna notícia castellera si l'especialista no estava disponible.

Per aquest motiu, quan el Jordi Suárez va plegar, a mitjans de desembre de 1999, em van demanar si em podia fer càrrec d'El Punt Casteller "almenys fins Santa Úrsula". Vaig acceptar i vam aguantar el suplement fins la diada de Minyons. I aquí sí que ja no hi va haver marxa enrere. Aquest nou repte professional em va enganxar en un moment delicat personalment, i m'hi vaig enganxar, als castells.

No us penseu que no hi ha hagut moments en què he pensat en deixar-ho. A finals de 2004, després de cinc temporades senceres a El Punt (vaig tenir la sort d'escriure pel mitjà que dedicava més espai als castells) i havent publicat el llibre El periodisme casteller, tenia la sensació clara de fi de cicle. L'any següent, però, el Xavier Capdevila em va proposar un nou repte al que no podia dir negar-me: posar en marxa el que seria el Quarts de Nou a TVC. Quatre anys més i es repetia la necessitat de canvi d'aires. Mai m'hauria pensat que el que acabaria passant fos que deixaria el periodisme però no els castells... I fins avui. Ja són quinze anys en què la meva vida professional ha estat vinculada, en major o menor grau, als castells...

En vaig prendre consciència en llegir l'article de Josep Torreño que he comentat. I em vaig demanar: i si el pilar no s'hagués carregat? I si aquell dia que em vaig veure "forçat" a mirar els castells amb uns ulls atents només hagués vist la meitat de la història, el fracàs però no l'èxit? Sense l'eufòria final, hauria entès que aquesta és una passió que es nodreix d'èxits efímers i intangibles, però alhora emocionants i "reals"? Si la diada no hagués ocupat la pàgina 3, recordaria avui tan sols haver-hi anat? I si el pilar de sis no hagués canviat la meva percepció dels castells, la meva trajectòria professional hagués anat per un altre camí? I no només la professional... quantes amistats, quantes relacions personals m'hauria perdut (potser) si no hi hagués hagut aleta?

Afortunadament, el pilar es va carregar...

I si ara no és l'hora, què?

Reconec que, quan es va anunciar que un bon grapat de partits havien pactat la data i la pregunta i la consulta, me'n vaig alegrar força. Fins i tot devia ser dels pocs que els va semblar encertat el sistema de pregunta esglaonada, o de triple resposta, com vulgueu. Crec que en aquell moment va pesar, sobretot, la sensació d'alleugeriment que, per una vegada, els catalans no havíem fet el ridícul sent incapaços ni tan sols de ficar-nos d'acord en el primer pas...

Mesos més tard, quan ja només falten setmanes per la teòrica consulta, contemplo amb una mescla de fascinació, horror, decepció i preocupació el fet que les posicions dels actors principals són exactament les mateixes que l'endemà del pacte per la pregunta i la data. El govern espanyol no s'ha mogut ni un centímetre, i no només continua rebutjant la consulta sinó que tampoc planteja cap altra possible opció. Crec que tots (fins i tot la majoria dels anomenats unionistes!) estem d'acord en què l'actitud de l'executiu de Rajoy és decebedora, de manera que em perdonareu que ja no hi dediqui més atenció. Perquè em preocupa que, mentrestant, des del sobiranisme s'insisteix obsessivament a votar el 9 de novembre, sigui com sigui, apel·lant a la desobediència civil, a l'eslògan "Ara és l'hora" i al hashtag #tenim pressa. Com si el 10 de novembre s'acabés el món.

Entenc la il·lusió dels qui tenen clar que votarien "sí / sí", però em costa d'entendre la ingenuïtat dels qui diuen que el 9N cal votar "sí o sí", especialment aquells que haurien de saber el pa que s'hi dóna. Com si fos tan senzill. Com si es tractès, simplement, de duplicar a escala una miqueta més gran la consulta d'Arenys. Com si el voluntarisme pugués substituir, alegrement, la legitimitat de la democràcia formal. Com si les garanties democràtiques de la consulta no fossin importants. Com si no fos necessària una participació elevada, també dels que votarien "no", per donar legimitat al resultat, tant interna com externament. Com si Catalunya tingués, realment, la capacitat d'esdevenir independent de facto l'endemà, sense acord amb el govern espanyol. I (sorprenentment) com si la victòria del "sí" estigués garantida...

Ara és l'hora: bonic eslògan que cal començar a superar.

No minimitzo la importància que la consulta té "per se", en tant en quant és un acte de sobirania que certifica l'existència del poble català com a subjecte polític, amb independència del resultat. Però justament per això no podem convertir-la en una patxanga. Tanta pressa tenim? El moment polític més transcendental de la història del país s'ha de dur a terme a base d'improvisació i precipitació, emparant-se en una llei amb prou feines aprovada amb el temps just per convocar la consulta? Una decisió tan important, no mereix un debat més profund? Ens hem centrat tant a demanar (amb raó) que volem votar, que sembla que el de menys sigui el que votarem. A Escòcia porten un any i escaig de campanya, de debat seriòs i profund, d'anàlisi de pros i contres. Aquí, a dos mesos de la pressumpta consulta, hi ha partits polítics que ni tan sols han definit el seu vot... Potser perquè en el fons saben que no n'hi haurà, de consulta.

Potser el debat és superflu pels que tenen clar el seu vot, en un sentit o altre, però som molts els que volem consulta i volem un canvi d'status quo, els que tenim clar el primer "sí" però dubtem respecte el segon. I al cap i a la fi serà el nostre vot el que segurament decantarà el resultat. Per tant, sí, jo vull votar, però per a fer-ho responsablement m'agradaria tenir més informació, més garanties, més racionalitat. Potser, fins i tot, vull més temps per acabar de decidir-me i per veure com s'acaben de configurar les posicions de cadascú. Potser fins i tot vull votar amb menys 1714 i més 2015.

Per tant si, com probablement passarà, el Constitucional anul·la cautelarment la llei de consultes, jo espero que els catalans no cometem l'error de treure les urnes al carrer el 9 de novembre (error fins i tot estratègic des d'una òptica independentista, com per exemple ha explicat el Josep Ramoneda repetidament). Espero (tot i que no hi confio) que els partits tinguin un pla B (tot i que caldrà veure com l'expliquen!). Però sobretot espero que els catalans entenguem que estem davant un procés complex i llarg, que hi ha molt en joc i que no ens podem permetre més errors. Ni tampoc fer el ridícul.

Ara és l'hora? Segurament no. I què? Cada any té 365 dies...

"The Wild Bunch" i Sam Peckinpah, encara

A l'inici de Pat Garrett & Billy The Kid (1973), el primer visita al segon per anunciar-li que ha acceptat la feina de sheriff, que a la pràctica vol dir que treballarà pels terratinents i potentats que els dos amics havien combatut. Quan Billy (Kris Kristofferson) li pregunta què com se sent, Garrett (James Coburn) li respon: "Sento que els temps han canviat." I Billy tanca la conversa: "Potser els temps han canviat, però jo no." Aquest diàleg sintetitza algunes de les temàtiques bàsiques de la filmografia de Sam Peckinpah (1925-84), especialment els seus westerns: d'una banda, l'heroi (o antiheroi) incapaç d'adaptar-se als nous temps; de l'altra, l'enfrontament entre vells amics.

Aquest estiu ha caigut a les meves mans Sam Peckinpah. Vida salvaje, de Garner Simmons, biografia del cineasta californià que ja des del títol apunta a un relat ple de rodatges impossibles, enfrontaments constants amb les productores, adicció a l'alcohol i manipul·lació dels seus col·laboradors. El retrat final que n'apareix és que Peckinpah va ser un geni, però alhora un fill de puta. O si ho voleu, un fill de puta, però genial. Això explica que, de la mateixa manera que van ser molts, moltíssims, els que no van voler treballar mai més amb ell, altres noms siguin reincidents constants a molts seus films, com el director de fotografia Lucien Ballard, el compositor Jerry Fielding i tota una sèrie d'actors, sobretot en papers secundaris, que sovint omplen la pantalla tant com les estrelles: Warren Oates, Ben Johnson, LQ Jones, Slim Pickens, R.G. Armstrong...

Peckinpah amb William Holden al rodatge de The Wild Bunch.

La lectura de la biografia m'ha portat a mirar de completar la meva filmografia peckinpaniana en DVD, afegint dos nous títol: Los aristócratas del crimen (1975), més aviat discreta; i Junior Bonner (1971), molt més interessant, i que no havia vist des d'un cicle dedicat al director a La 2 ja deu fer uns vint anys. Així, només em falten La huída, Quiero la cabeza de Alfredo Garcia i Convoy, l'única que no he vista mai. Lògicament, també he aprofitat per revisitar alguns dels títols que ja tenia a casa, sobretot els seus westerns, imprescindibles tots ells.

I, és clar, l'enèssima revisió de Grupo Salvaje o The Wild Bunch (1969), una d'aquelles pel·lícules que mai em canso de mirar i remirar i que molt probablement sigui l'obra mestra del director. De la pel·lícula, i de Peckinpah en general, se n'ha destacat sobretot la violència explícita, gairebé exasperant. I és cert que el film arrenca i acaba amb dues llargues seqüències que són veritables matances irracionals, amb nombroses morts "civils", que deixen l'espectador impactat. Si mostrar la violència de forma tan crua busca recrear-s'hi morbosament o bé, com deia el propi director, contraposar-ho a l'habitual glamourització que se'n fa en el cinema, és una discusió que pot quedar oberta. Però la virtut de The Wild Bunch és que ens aporta molt més: magníficament planificada, filmada i editada, amb un repartiment en estat de gràcia i cuidada en tots els detalls per aconseguir una fisicitat pocs cops vista. Ja fa temps que vaig llegir algú -crec que era el crític Quim Casas- que la definia com un "duel de mirades tristes", i és ben cert.

Potser l'escena que més m'agrada del film és pràcticament al final, quan els membres del grup decideixen exigir al general Mapache que alliberi el seu company Ángel, l'únic personatge "idealista" de la pel·lícula. Primer, com es pren la decisió, sense discussió, pràcticament sense conversa ("Let's go!" "Why not?"). Altre cop són les mirades les que parlen. Després, el grup (d'esquerra a dreta, Ben Johnson, Warren Oates, William Holden i Ernst Borgnine), armats fins les dents, caminen pel campament, en una imatge icònica, envoltats de centenars de soldats mexicans.

Aquí teniu l'escena, tot i que malauradament, al minut i escaig desapareix el so. No hi ha diàlegs però sí us perdreu la banda sonora, que en aquell moment combina una cançó mexicana amb uns timbals marcials que fan pujar la tensió. Després, l'apocalipsi.

Jukebox audiovisual d'estiu

Recupero un vell costum d'aquest blog, el de recopilar en una entrada alguns dels discos / artistes que darrerament he estat escoltant, però ara ho faig insertant "youtubazos", de manera que hagueu de llegir menys i anar directament a la música, que és el que interessa. És una jukebox d'estiu, de manera que no us estranyi si hi ha una certa tendència cap al pop assoleiat.

Com el de la californiana Jenny Lewis, que va ser un dels motius pels que vaig comprar-me una entrada de dia al Primavera Sound, tot i que finalment el seu concert es va cancel·lar. Com a consolació fa uns dies ha aparegut el seu tercer LP en solitari, The Voyager (en té quatre més amb la seva antiga banda Rilo Kiley), que em sembla especialment adequat per aquestes dates. Sempre ben acompanyada (d'Elvis Costello a M. Ward) el nou disc de Jenny Lewis l'ha produït Ryan Adams, excepte un tema, el que teniu a continuació, que ho ha estat per Beck: una petita joia de pop perfecte amb lletra interessant i clip ple de cares conegudes (ja us he dit que sempre està be acompanyada).




Segurament T-Bone Burnett és un d'aquells tipus que mai ha produït un disc dolent, i certament els dos de The Secret Sisters no ho són. El primer, del 2011, més tradicional i dominat per versions de George Jones i Hank Williams. El segon, d'aquest any, suposa un salt endevant clar: temes propis, i apertura cap a un so més elèctric i variat. El que es manté inalterable són les harmonies vocals d'aquestes germanes reals, hereves dels Everly Brothers i tants altres duets fraternals del country i el bluegrass. "Rattle my bones" obre el CD, i n'és una carta de presentació excel·lent.




The Autumn Defense ja fa uns anys que van, però haig de reconèixer que no els he descobert fins fa poc, ja amb el seu cinquè disc, titulat, vés per on, Fifth. Es tracta d'un projecte paral·lel de dos dels membres de Wilco, John Stirratt (l'únic supervivent, a banda de Jeff Tweedy, de la formació original) i el multiinstrumentista Pat Sansone. Potser els seus discos no tenen profunditat dels de la banda mare, però no els cal, perquè tampoc no tenen les mateixes pretensions. En el clip que teniu sota recuperen una cançó dels Fleetwood Mac de primers dels 70.




Canvi de terç. Aquest estiu també he aprofitat per completar la discografia de Bruno Lomas, excel·lent vocalista valencià que va partir del rock més clàssic per acabar convertint-se en una mena de versió hispana de Tom Jones (llàstima que la seva mort el 1990 ocorregués abans de protagonitzar algun come back a l'estil del gal·lès). A més de les seves qualitats vocals, Lomas era capaç d'escriure les seves pròpies cançons (una rara avis als 60 a Espanya), com aquesta bomba de pop-soul. El clip està extret de la pel·lícula "Codo con codo", que també he pogut recuperar aquest estiu, i que sense ser cap meravella és del poc aprofitable del cinema ye-yé espanyol, gràcies a les bones interpretacions (musicals) de Lomas, Micky y los Tonys i l'inefable Massiel.




I acabem amb una recomanació de casa. Diumenge passat per fi vaig poder veure en directe Oslo, i la veritat és que em van encantar. "Només són cançons pop", em va explicar en acabar el Joan Rafael, però ja m'agradaria a mi ser capaç d'escriure una cançó pop com "L'invisible", que els darrers dies m'he trobat sovint tal·larejant. Oslo tenen editats dos EPs i espero que ens regalin molta més música.

"Melting Pot": primer balanç

Amb la preestrena diumenge dia 6 es va tancar (de moment) un any llarg de feina dedicada al que s'ha acabat convertint en Melting pot, un documental que explica (o vol explicar) com és possible establir un diàleg entre dues tradicions molt allunyades físicament com són els castellers catalans i els govindes indis. L'oportunitat de fer un documental com aquest va sortir arran del viatge dels Castellers de Sants, l'estiu passat, per actuar durant el festival Dahi Handi a Thane, "petita" població (només quatre milions d'habitants) a tocar de Bombai.

I, en aquest sentit, el primer que cal dir és que una bona part del mèrit d'aquest documental correspon directament a la colla. Des del primer moment van tenir molt clar que volien anar més enllà de la pura crònica del seu viatge (que hagués estat una opció legítima) i reflectir, en canvi, una història més universal, en què el protagonisme estigués repartit entre castellers i govindes. A més, la colla va tenir el coratge d'assumir la tasca de productora, buscant els recursos per finançar un projecte low cost però buscant al mateix temps una qualitat professional. Finalment, també cal atribuir-lis el mèrit que Melting Pot sigui la història sobre el diàleg cultural perquè aquest va ser, efectivament, l'esperit amb què van plantejar el viatge a l'Índia: enlloc de competir, compartir.

En aquest sentit, podem dir que hem tingut la sort de comptar amb una matèria prima excel·lent (l'espectacularitat intrínseca dels castells i govindes, aquest discurs real de diàleg cultural)  i que només calia amanir-ho amb certa gràcia. També és cert que, potser encoratjats per aquestes circumstàncies, vam assumir algunes decisions un pèl arriscades (res d'offs omniscients; res d'entrevistes formals; buscar la màxima naturalitat, també lingüísticament...) que, juntament amb les dificultats de la producció (al cap i a la fi no vam estar ni deu dies a Thane, i hi vam arribar sense pràcticament saber què podríem gravar i què no) ens haurien pogut portar al fiasco. Sembla que ens n'hem sortit. 

 La Marta i el menda, travessant la plaça Openhouse de Thane amb l'ajut d'un anònim escorta. 

Personalment, ha estat un plaer treballar amb un equip heterogeni que ha aplegat vells col·legues d'anteriors aventures professionals (el Capde, el Serra...), noves coneixences que han esdevingut amics (el Pere, el Pau, l'Esther...) i amics procedents d'altres àmbits que també hi han ficat el seu granet de sorra (el Fer, que va acceptar el repte de fer una mescla d'àudio contrarellotge). I, és clar, la Marta, que com a "jefa" m'ha esbroncat pocs cops (i generalment amb raó) i a més m'ha demostrat (a mí, que sóc més aviat enemic del perfeccionisme) que sí, que a base de donar-li voltes i més voltes a les coses el resultat final acaba sent molt millor.

Penso, també, que no agrairem mai prou la feina feta al Pratik Hedulkar, protagonista / productor / traductor i, en general còmplice, fins i tot quan li demanàvem coses que no devia entendre per què volíem. Sincerament, a banda de la Marta, si hi ha una persona de la qual es podria dir que sense ell el documental no existiria és el Pratik.

Punt i apart també per la banda sonora original, composada (també contrarellotge) per Gerard Alís i interpertrada fonamentalment per ell mateix i Manu Sabaté a la gralla. Penso sincerament que aquesta música mereix tenir vida més enllà de la pel·lícula, i més en un món casteller que, tocs tradicionals a banda, necessita una banda sonora més rica que l'odiosa Polca d'Ours o les cançonetes mestisso-postisses que parlen de "tocar el cel amb la mà" i que darrerament ens estan envaïnt... 

Queda lleig dir-ho, però l'estrena va ser un èxit. Sí, podem pensar que era públic "captiu", composat fonamentalment membres de la colla i mecenes del documental, i és així. Però també és cert que justament per això podien ser molt exigents i crítics si el resultat no hagués correspost a les seves expectatives (per cert, teniu l'opinió d'un dels assistents, l'amic Xavier Brotons, aquí). Pels que no vau poder (o no vau voler) assistir-hi, sembla que hi haurà més ocasions. Cal veure quina és la vida posterior que li sabem donar al documental, però jo sóc bastant optimista en aquest sentit i penso que tenim Melting Pot per estona.

La construcció dels relats històrics nacionals

El vaig comprar per Sant Jordi -em va cridar l'atenció en una de les parades de la Rambla de Tarragona, malgrat que no n'havia sentit res- i l'he devorat en pocs dies, amb gran plaer: La invención del pasado. Verdad y ficción en la historia de España, de l'historiador gallec Miguel-Anxo Murado. El llibre ha anat fins i tot més enllà de les meves expectatives: si fa no fa, tots sabem (o intuïm) que la "història", qualsevol història nacional, està convenientment maquillada, que la memòria és sel·lectiva i que tots escollim la manera més favorable per construir el relat del nostre passat.

Però Murado fins i tot va més enllà i fa una esmena a la història com a ciència que en alguns moments sembla total. No és tan sols que hi hagi manipulacions interessades, és que directament, quan parlem del passat no podem parlar de "fets", perquè mai poden ser comprovats objectivament. Pel que fa a la major part de la nostra història, ni tan sols disposem de fonts realment fiables, presencials, que ens expliquin què és el que realment va passar en aquell moment. Així, per exemple, es pot qüestionar amb tota contundència que la invasió islàmica de la península tingués lloc el 711, que es resolés en una sola batalla decisiva, i fins i tot que fos ben bé una invasió militar. I això només és un exemple!

Murado va desmuntant els diferents elements que han intervingut per configurar el relat històric: les fonts, que sovint no són contemporànies als fets; el mal ús d'obres literàries com El Cantar del Mío Cid o el mateix Quixot com si descrivissin una realitat i no una ficció; el paper de la pintura de temàtica històrica en la definició d'unes imatges concretes; les "reliquies" i objectes que ens han arribat del passat, així com els edificis; i, lògicament, també la intencionalitat política dels qui han definit la història en cada moment... Tot això ha definit una història plena de mites, falsetats o afirmacions simplement indemostrables, que sovint la història acadèmica ha acabat refutant però que en canvi es continuen reproduïnt en llibres de divulgació, textos escolars i les visions que es traslladen al cinema o la televisió.

Em sembla especialment interessant el fet que l'autor no té (o no explicita) una intencionalitat política en la seva denúncia de com s'ha construït aquesta falsa història d'Espanya. En aquest sentit, deixa molt clar que les mateixes crítiques es poden fer a qualsevol altra història nacional (és molt interessant quan demostra que les històries d'Espanya, França i Anglaterra reprodueixen un mateix esquema). Hem de suposar que si ho exemplifica en la història espanyola és, sobretot, perquè tant el lector com ell mateix hi estan més familiaritzats.

Sent història d'Espanya es tracta, lògicament, d'una història d'Espanya de matriu castellana, una visió romàntica que encaixa perfectament amb el discurs de Rajoy que Espanya és "la nació més antiga d'Europa". I és una llàstima en aquest sentit que no disposem d'un text equivalent (almenys jo no el conec) que destripi com s'ha confeccionat la història de Catalunya, des del suposat primer parlament d'Europa al 1714. Sens dubte, seria un material interessant en el moment en què ens trobem.