Els drets d'autor de Teddy Bautista

Teddy Bautista s'ha convertit els darrers anys en un dels personatges més odiats arreu d'Espanya. Podríem pensar, fins i tot, que s'ho ha guanyat a pols, no tant per la causa que defensa com per la manera com ho ha fet, dels cobradors que es presentaven a les perruqueries al fet que els diners recollits amb zel extrem només arribaven a una minoria molt selecta dels seus associats. Així, la notícia d'una possible trama corrupta a l'SGAE i la imputació a Teddy i altres directius, tot i que objectivament és una mala notícia, de ben segur que ha estat celebrada per bona part del país.

El propòsit d'aquest post no és fer llenya de l'arbre caigut ni, menys encara, defensar un personatge que no em cau gens bé. Però sí que em crida l'atenció el fet que la majoria dels que odien Teddy Bautista -i segurament alguns dels que el defensen- probablement en saben ben poc de la seva carrera artística, tot i que va arribar a ser una de les figures més prestigioses del país. I assenyalar la paradoxa de què, encara que vulgui, no puc pagar-li els drets d'autor.

Eduardo "Teddy" Bautista va formar el seu primer grup -Los Ídolos- a principis dels 60. Els enregistraments que se'n conserven no són cap meravella, però val a dir que en aquella època i en aquest país, amb pocs mitjans tècnics i repertoris imposats, pocs grups podrien demostrar si realment tenien alguna vàlua. Fos com fos, el grup aconsegueix passar uns mesos als Estats Units, d'on tornen molt més foguejats, i, sobretot, amb l'avantatge d'haver experimentat de primera mà una música encara poc coneguda a l'Espanya franquista: el soul. El grup es rebateja com Los Canarios, és fitxat per un dels productors estrella del país, el francès Alain Milhaud i aconsegueix un èxit enorme amb una sèrie de singles meravellosos: "Peppermint frappé", "Get on your knees", "Child / Requiem for a soul"...

"Get on your knees", en concret, probablement sigui el millor tema soul que de la història del pop espanyol -tot i que, com passava sovint amb les produccions de Milhaud, en realitat es va gravar a Londres amb músics de sessió britànics-, un temasso imprescindible ja des de l'arrencada, amb la bateria i el riff de baix, i un Teddy -perquè almenys ell sí canta- que crida "Here we go now baby!" per donar entrada als metalls.




A finals de la dècada, Teddy se'n va a la mili i quan torna provoca una revolució en el so de Los Canarios. L'estil soul i el format pop se'ls queden petits i cal ampliar l'espectre sonor, la llargada dels temes i -ai!- les pretensions. El fruit d'aquesta evolució és l'àlbum Libérate!, un bon disc, interessant, tot i que ja un pèl irregular, perquè fa la sensació que vol ser més del que finalment aconsegueix ser.



La cosa, però, aniria a pitjor. Els primers setanta Los Canarios encara publiquen alguns singles i un disc en directe -majoritàriament de versions- que desconec. El 1974 Teddy planeja la seva obra magna: encara sota el nom de Los Canarios -tot i que en realitat el grup ja ha desaparegut- publica el doble LP Ciclos, adaptació en clau rock, amb sobredosi de sintetizadors -que llavors devien semblar novetosos-, de les Quatre Estacions de Vivaldi. En aquell moment va ser el disc més car del rock espanyol, però això no el va lliurar de rebre crítiques força negatives. Posteriorment, no han faltat els que l'han reivindicat com una obra avançada als seus temps, i fins i tot ha rebut comentaris elogiosos a nivell internacional. Personalment, no m'havia atrevit a escoltar-lo mai, però estimulat per l'afer SGAE i amb la voluntat d'oferir un post el més complert possible, el vaig agafar de la biblioteca fa un parell de setmanes. Només l'he escoltat un cop; bé, ni tan sols un: la veritat és que quan a meitat del tercer tema / moviment -cadascun dels quatre ocupava una cara del doble LP original- el CD va començar a saltar, a causa d'alguna ratlleta, vaig agrair l'oportunitat d'apretar "stop". El meu veredicte? Ciclos representa tot allò que no m'agrada del rock simfònic, que és molt.

La paradoxa a què feia referència al principi és que Ciclos és l'únic treball de Teddy Bautista i Los Canarios que s'ha reeditat en CD. Ni els singles primerencs ni Libérate! es poden adquirir legalment en l'actualitat. El motiu, aparentment, és que el propi Bautista n'ha impedit la reedició, per motius que se m'escapen. La conseqüència és que el CD de Los Canarios que tinc a la meva col·lecció i que inclou les seves cançons del període 1967-70 té portada fotocopiada, so transferit directament del vinil -amb sorolls inclosos- i absència de codi de barres. És a dir, que per culpa de Teddy Bautista jo tinc un CD d'ínfima qualitat i ell no ha rebut els diners corresponents a uns drets d'autor que jo pagaria gustosament.

Jukebox d'abril-juny

Tot i que en principi aquesta havia de ser una “secció” de periodicitat mensual dins el bloc, els retards han fet que la feina s’acumuli i ara hagi de resumir en un sol post tres mesos d’escolta musical. Tasca absolutament impossible, clar, que obligarà a un estil encara més telegràfic.

 Val a dir que una part d’aquesta música no només ha estat escoltada sinó també visionada. En aquest apartat haig de destacar sobretot el monumental documental (més de quatre hores de durada, amb un concert íntegre de bonus) de Peter Bodganovich dedicat a Tom Petty & The Heartbreakers, Runnin’ Down a Dream. Monumental i excel·lent, modèlic, i que permet entendre les dinàmiques d’una banda –perquè es tracta d’una banda, i no d’un solista amb grup d’acompanyament- capital que, no sé ben bé per què, aquí mai no ha tingut massa reconeixement. Encara que molt més modest, també val molt la pena el documental de la BBC dedicat al malaguanyat Ronnie Lane, baixista dels Small Faces i Faces, i després amb una interessant carrera en solitari. Vaja, un personatge que mereix un post per ell sol. Algun dia.

The Hollies sempre han estat vistos com uns Beatles de segona. En bona mesura és cert, però entenguem-ho pel costat positiu: potser són el segon millor grup dels 60 britànics quant a pop amb harmonies vocals, just darrera dels de Liverpool. Clarke, Hicks & Nash Years recull en sis CDs –per només 23 euros!- totes les cançons que van enregistrar amb Graham Nash dins el grup, és a dir, fins el 1968. Lògicament, hi ha molt de tema menor –especialment versions de r&b tovetes-, però també molt de pop de gran qualitat. Una favorita: “Signs that will never change”. Seguint dins el pop 60’s, aquests mesos he repassat els LPs de The Lovin’ Spoonful, prou divertits, però en aquest cas sí que tinc la sensació que potser n’hi ha prou amb una bona recopilació de la banda.

Raconet soul. Vaja, més que raconet, megaespai. Estic repassant –encara- la segona i tercera caixes amb els singles complets d’Stax, dedicades, respectivament, als períodes 1968-71 i 72-75. Amb Otis mort, sense Sam & Dave, però encara amb William Bell o Carla Thomas, i amb les incorporacions d’Staple Singers i l’aparició a primera línia d’Isaac Hayes, Stax va donar guerra fins la seva mort (més info d’Stax en un post anterior). Per cert, Booker T. Jones, el teclista de la casa i líder de Booker T. & the MG’s, acaba de treure un nou disc, The Road From Memphis. Molt més divertit que el de fa un parell d’anys, primer perquè al cap i a la fi l’acompanyament de The Roots és més adequat del que ho era el dels Drive By-Truckers i perquè hi ha cameos vocals de Jim James (My Morning Jacket) i Lou Reed, entre d’altres. 

Acabo la secció de "clàssics" amb Laura Nyro, que només coneixia de nom i ha estat un dels descobriments d'aquests mesos. Es tracta d'una cantautora singular, ja que d'una banda combina l'estil "confesional" d'una Joni Mitchell amb el gust pel pop refinat i els tocs de r&b dels compositors del Brill Building (Goffin & King i companyia). I a sobre canta amb personalitat. Molt interessant. 

Whatever's on your mind de Gomez obren la secció de novetats. Es tracta del darrer disc (el setè!) d'aquesta banda britànica però de so nord-americà que em van agradar molt amb el seu primer disc, però als què després havia perdut una mica la pista. Un error greu, perquè el grup continua en forma, amb un pop-rock musculós, guitarrístic, i la peculiaritat de tenir tres cantants solistes.

Altres novetats: un projecte curiós signat a mitges entre Danger Mouse (Gorillaz, Gnarls Barkley) i el compositor italià Daniele Luppi. Sota el títol Rome, evocació de bandes sonores morriconianes amb aportacions vocals de Jack White i Norah Jones. També he estat escoltant el segon disc de The Fleet Foxes (Helplessness blues), que ha recollit excel·lents crítiques arreu. La veritat és que m’agraden, però no m’acaben d’enganxar tant com seria previsible, tenint en compte l’If I Could Only Remember Your Name de David Crosby és un dels seus referents clars... 

 I tot i que pel camí em deixo molts, moltíssims discs, de moment ho deixo amb una recomanació de casa, Un brindis pel nen androide dels barcelonins Mine. Ara que el pop en català triomfa allà on va, trobo que a aquest grup se li està fent poc cas, sobretot perquè aporta allò que els falta a Manels, Amics i Mishimas: més diversió i menys pretenciositat. Em van agradar quan els vaig sentir mentre anava amunt i avall pel Festival aMt de l’agost passat, i finalment fa poc vaig comprar-me el disc. Encara m’han agradat més: cançons de tres minuts, ecos del millor pop britànic, bons arranjaments i lletres prou dignes. I a més, la seva música es pot ballar i no has de fer l’estaquirot com en un concert de qualsevol dels anteriors.

                       

Periodisme real, ja!

A principis de setmana va descobrir-se la veritat: la jove lesbiana que, mitjançant el seu blog, havia aconseguit informar i emocionar milers de lectors d'arreu del món amb la seva descripció de la difícil vida d'una dissident a Síria era en realitat un home de 40 anys, nord-americà, que escrivia des d'Escòcia. D'aquesta manera, deixava en evidència i alhora ofenia profundament aquells que s'estaven mobilitzant davant la seva suposada detenció i els mitjans de comunicació convencionals que havien donat credibilitat al personatge (una agència de notícies internacional havia arribat a entrevistar-la... per correu electrònic, és clar!).

No és el primer cas ni serà el darrer que ens hauria de prevenir sobre la fiabilitat del periodisme 2.0, periodisme ciutadà o com li vulgueu dir. La teoria és senzilla (i bonica): gràcies a les noves tecnologies de la informació, qualsevol ciutadà, des de qualsevol punt del món, es converteix en periodista i ens fa arribar la realitat, directament, sense filtres. Passa que la teoria és això, teoria, i que la realitat no no és tan senzilla ni tan bonica. És cert que en molts casos això pot permetre un contrapunt al què ofereixen els mitjans convencionals o oficials, però de cap manera podem pensar que allò que ens arriba és sempre informació veraç ni que realment no hagi estat sotmesa a filtres. O que, justament perquè no passa per cap filtre, simplement és una mentida que es va amplificant. (Un altre dia ja parlaré sobre l'altre gran efecte negatiu que està tenint l'univers 2.0 aplicat a la informació, i que és l'absurda necessitat d'immediatesa absoluta, en detriment de l'anàlisi o la precisió.)

Abans es feia servir l'acudit aquell dels pares que preferien que el fill treballés tocant el piano en un bordell abans que fés de periodista, i avui n'hi ha prou amb veure que personatges sorgits d'aquest mateix bordell -tot i que no hi tocaven el piano- es presenten a les nostres televisions com a periodistes. Està clar que el periodisme no és una ciència ni un art, i amb prou feines una disciplina. Per ser periodista no calen estudis específics ni, encara menys, col·legiar-se. Però no tothom és periodista. Cal posar algun límit. I una definició de mínims que em ve al cap és que és periodista aquell qui cobra per practicar el periodisme. Sí, ja sé que aquesta definició en part trasllada el problema a definir què és el "periodisme", però en aquest cas m'interessa posar l'èmfasi en què el periodisme és una feina, un ofici. El periodista cobra. Generalment poc i malament, però cobra.

És obvi que el fet de cobrar no és garantia de què faci bé la seva feina, ni de què no menteixi o manipuli (deixant de banda el fet que tot periodisme, també el 2.0, és manipulació). Però sóc tan romàntic i ingenu que crec que penso que aquell que cobra mirarà de fer bé la seva feina, que en el cas del periodista seria, grosso modo, explicar el que està passant. I, en tot cas, el que és segur és que l'altruïsme no és garantia de neutralitat, i en canvi sovint és excusa per la xapussa.

Segur que el periodisme té molts problemes. Però un dels principals és que el bon periodisme és car, molt car. Quines empreses estan disposades a tenir un professional recollint la informació necessària per fer una bona peça pròpia quan, en la mateixa jornada, podria cobrir dues rodes de premsa i repicar quatre informacions arribades per agència o directament des dels gabinets de premsa? Aquest és el gran problema del periodisme. Però, en aquest context, el periodisme ciutadà, el "tots som periodistes", no només no ajuda sinó que reforça aquest sistema pervers. Per què pagar un periodista (encara que sigui poc i malament) quan els testimonis casuals del fet (o els propis protagonistes!) ja ens n'ofereixen tota la "informació"?

El periodisme no és un hobby... 

Tres lliçons a propòsit d'Antònia Font

1. Ciutadana: Divendres vaig assistir a un concert d'Antònia Font a Lliçà d'Amunt, bonica població del Vallès Oriental d'uns 14.000 habitants. El concert es feia a l'Ateneu L'Aliança, bonic local multiús en forma de teatret, però ben acondicionat per acollir un concert de rock -és a dir, públic dempeus i barra de bar-, amb un aforament més que digne (800 persones, segons el web de l'ASACC). És a dir, exactament el mateix que, a data d'avui, no tenim a Tarragona. Tarragona, capital de província, demarcació o el que sigui, amb una població deu cops superior, no té un local com aquest. Benvinguda sigui, si Déu vol, la Capsa Jove a l'antiga Tabacalera, que ens permetrà col·locar-nos al nivell que molts pobles de menys de 20.000 habitants ja gaudeixen des de fa anys: la possibilitat de programar concerts d'aforament mitjà durant l'hivern. Que consti, però, que la Capsa Jove serà més petita que l'Aliança de Lliçà d'Amunt, i que consti també que aquest local històric va nèixer el 1926 gràcies a la iniciativa privada. Reflexionem-hi.

 Antònia Font a Llicà d'Amunt. Foto "robada" del facebook d'Ariadna.

2. Artística: Habitualment es diu que tal o qual grup o artista "presenten" disc, tot i que no és inhabitual que, a l'hora de la veritat, no toquin tots i cadascun dels temes del mateix, especialment quan ja tenen al darrera una trajectòria mínimament dilatada. Fins i tot n'hi ha que toquen el single i un parell més del nou disc i després passen a jugar sobre segur, repassant els èxits pretèrits. Antònia Font no. Presentaven Lamparetes i ho van fer. Literalment. Cançó a cançó, una darrera l'altra, exactament en el mateix ordre en què es poden sentir al CD. I, quan van acabar, llavors sí, van recuperar altres cançons dels discos anteriors, per acabar, de forma inevitable amb "Wa Yeah". Aquest modus operandi no va convèncer tothom -i la veritat és que la segona meitat de Lamparetes fluixeja una mica-, però no es pot negar que és coherent. I honest. I valent, si m'apuren. Totes elles, qualitats contrastades si parlem d'Antònia Font.

Pau Debon, entrevistat pel Quarts de Nou al local d'assaig del grup.

3. Artístico-logística. El 2006 el Quarts de Nou, el programa d'informació castellera del 33 del qual n'era subdirector, incloïa cada setmana una entrevista a un personatge més o menys popular que explicava la seva relació amb els castells. La secció s'havia convertit ràpidament en la més odiada pels espectadors castellers, que consideraven que era una pèrdua de minutatge. En tot cas, a l'octubre vam fer un programa des de Mallorca i, lògicament, vam buscar algun entrevistat d'allà. Vam contactar amb Antònia Font, que acabaven d'editar Batiskafo Katiuskas. Pau Debon, el cantant, va acceptar de ser entrevistat i vam quedar amb ell en un poblet de l'interior, que era on tenien el local d'assaig. Debon va estar molt amable i l'entrevista, com ens passava sovint, va resultar força interessant... però no des del punt de vista casteller. En tot cas, algunes de les preguntes ens les va respondre al local d'assaig mateix: un local minúscul, sense cap mena de ventilació, sense gaire aïllament acústic (sentíem perfectament la jovenalla heavy que tocava al costat)... En definitiva, un local igual de dolent (o pitjor) que els que havia assajat jo al llarg de la meva "carrera" musical. Uns tios que ja havien editat cinc discos, amb un èxit de públic notable i un èxit de crítica encara superior! Em va impressionar doblement: perquè continuessin assajant on sempre i perquè d'un local tan modest n'hagués sortit una obra tan excel·lent. Si hi ha talent, la resta és secundari...

"L'any de la plaga": ciència-ficció a Barcelona

El temps passa volant... Si et distreus una mica i de sobre ha passat mitja vida i ja tens 37 anys, tampoc no és estrany que de sobte hagi passat un mes sense actualitzar el blog... Problema cojuntural o estructural? Ho anirem veient... De moment, anem per feina...

Marc Pastor és un escriptor que, a més, és Mosso d'Esquadra, la qual cosa potser el singularitza. La prova és que jo mateix, sense haver-lo llegit, sabia de la seva existència. Després d'haver devorat L'any de la plaga, la seva tercera novel·la, que sigui mosso em sembla purament anecdòtic: Marc Pastor és un autor recomanable, un teixidor d'històries interessants narrades de forma interessant. Entenem-nos: no parlem de literatura en majúscules,. I què?

Parafrasejant el clàssic, podríem dir que L'any de la plaga és la història d'una invasió subtil: alguna cosa passa a la ciutat, la gent està canviant. És evident que Pastor prén inspiració de la pel·lícula La invasió dels ultracossos, dirigida per Don Siegel el 1956 i objecte d'un remake -protagonitzat per Donald Sutherland i amb un final que encara em posa els pèls de punta- dues dècades més tard. No és que sigui evident, sinó que és una inspiració explícita: no només ho reconeix Pastor als agraïments sinó que fins i tot el personatge principal de la novel·la, en un moment de la trama, veu la pel·lícula i se n'adona dels paral·lelismes amb el què està vivint. Podríem dir, en aquest sentit, que el llibre de Pastor d'alguna manera és un altre remake de la història original.

I què ens aporta, aquest remake? En primer lloc, i principalment, un nou escenari, un nou setting. Estem acostumats a què les invasions i les catàstrofes afectin primordialment Nova York i Los Angeles, o bé alguna petita població de l'interior dels EUA. Però a L'any de la plaga l'horror té lloc molt més a prop: a Barcelona. Pastor demostra que coneix bé la ciutat, i aconsegueix que la traslació no sembli impostada; ben al contrari, la història resulta més creïble i, per tant, més inquietant, més angoixant. Des d'aquesta perspectiva, podem dir que l'experiment és reeixit.

Una novel·la de ciència-ficció, per tant, amb ritme de thriller. Però també -durant bona part de la narració- una novel·la sobre la quotidianitat urbana, resseguint la vida i fracassos de Víctor Negro, un protagonista dibuixat a l'estil Nick Hornby -esmentat també als agraïments-: mascle desubicat, superada la trentena, amb importants dosis de friquisme cultural... Les peripècies de Negro, tant si prova d'iniciar una nova relació sentimental com si mira de descobrir què s'amaga darrera el suïcidi de diversos ancians dels serveis socials en els què treballa, estan explicades amb abundants referències a la cultura pop. Referències, en bona mesura, generacionals, i, per tant, especialment disfrutables pels què, com Víctor Negro, Marc Pastor i jo mateix, vam nèixer a mitjans dels 70.

I, de fons, com en tota bona història de ciència-ficció, reflexió: qui som? Qui sóc jo realment?

El còmic Marvel més indispensable?

"Si has de comprar un sol còmic de Marvel, que sigui aquest." Això deia la publicitat de Panini respecte el mega-volum (més de 600 pàgines!) La Imposible Patrulla-X, i, per una vegada a la vida, la publicitat podria ser certa. El volum, aparegut aquest mes d'abril, inclou una trentena de còmics publicats entre el 1975 i el 1979, que van suposar la refundació / renovació dels X-Men (traduïts aquí com "Patrulla-X"). Certament, es pot argumentar que, dins dels còmics Marvel, formen el corpus més trascendent juntament amb els anys de creació d'aquest univers superheroic per part d'Stan Lee i Jack Kirby, i amb l'avantatge que han envellit millor i són molt més disfrutables per un públic actual.

De fet, els X-Men havien nascut deu anys enrere de la mà de Lee i Kirby i formaven part del "paquet" de la gènesi de Marvel (juntament amb els 4 Fantàstics, Spiderman, Avengers i la resta), però sempre havien estat una mica el germanet pobre, fins a l'extrem que la sèrie va acabar reapareixent. El 1975, però, es decideix ressuscitar la capçalera, però amb un repartiment molt renovat: nous personatges que conformen uns X-Men internacionals i molt més atractius. El responsable primer del canvi és Len Wein, però de seguida el seu ajudant, un joveníssim Chris Claremont, assumeix els guions dels còmics. Claremont és l'home clau, que escriurà les aventures dels mutants durant anys i anys. En un primer moment, compta, a més, amb un dibuixant absolutament motivat i participatiu com Dave Cockrum.

Un parell d'anys més tard, Cockrum marxa, però la cosa millora. Entra John Byrne: dibuixant excel·lent, però, a més, s'implica encara més que el seu predecessor, fins a l'extrem que aviat signa també com a "coargumentista". El llarguíssim cicle amb què Byrne arrenca la seva arrencada en la sèrie és una aventura absolutament trepidant, en què els X-Men s'enfronten primer a Magneto -l'enemic principal dels herois ja en la primera etapa- i després, sense descans, viatgen (no per plaer) per la Terra Salvatge -una zona de l'Antàrtida que s'ha mantingut dins l'era prehistòrica, dinousaures inclosos-, el Japó i el Canadà. I mentre els fan superar els perills corresponents, Claremont i Byrne encara tenen temps d'anar moldejant els seus personatges, dotant-los de profunditat (atenció a la reacció de Cíclope a la suposada mort de la seva xicota, o com Lobezno va guanyant en complexitat).

Com totes les grans parelles creatives (vegi's Lennon i McCartney), Claremont i Byrne van acabar separant-se de males maneres el 1981. El dibuixant va marxar per poder ser un autor complert, meravellant a Els 4 Fantàstics i Alpha Flight -el grup de superherois canadenc que havia creat, justament, com a oponents als X-Men-. Claremont va continuar al capdavant dels X-Men i va mantenir la màgia, amb l'ajut d'altres dibuixants excel·lents com un retornat Dave Cockrum, Paul Smith, John Romita Jr o Marc Silvestri. Al llarg de tots els 80, X-Men va ser la capçalera principal de Marvel, i es convertia en una franquícia amb l'aparició de nous títols derivats: els Nous Mutants, Factor X, Excalibur...

La febre mutant, però, va fer que Claremont i els seus X-Men acabessin morint d'èxit. Va arribar el moment que el guionista ja no podia (o no sabia) donar respostes coherents a les preguntes que ell mateix havia plantejat i, a causa del creixement, la franquícia escapava cada cop més a les seves mans. A principis dels 90, amb la Marvel entregada a una nova generació de dibuixants "espectaculars" -però que no sabien explicar històries-, jo em vaig desenganxar dels còmics de l'entorn X-Men, i des de llavors només hi he fet incursions esporàdiques...

Doble pàgina de Byrne.

Per tant, si només pots comprar un còmic Marvel, ha de ser aquest, com deia la publicitat? Sí i no. Sí, pel que ja he exposat. No, perquè el volum que ha sortit a la venda, i al que es referia a l'anunci, tot i ser massiu, no és complet. Segons els meus càlculs, queda encara tot un segon volum del tàndem Claremont / Byrne, amb aventures genials com la dramàtica saga de Fènix fosca o aquella amb que pràcticament es van acomiadar, "Dies del futur passat", una meravella absoluta en només dos episodis. De manera que comprar aquest segon volum és tan indespensable com el primer. I, després, qui es resistirà a comprar-ne un o dos més? Jo no...

Patriota

Llegeixo a la premsa que Daniel Osàcar, exresponsable de finances de CDC, va declarar ahir davant el jutge pel "cas Palau". No tinc la més remota idea de si és culpable o innocent, o en quina proporció. Encara diré més: tant de bo es demostrés que és innocent. Ara bé, el que m'ha sorprés és que el seu advocat, en sortir del jutjat hagi declarat a la premsa que Osàcar "és un patriota".

Vagi per davant que a mi la paraula "patriota" (com "botifler") és de les que em genera més desconfiança, perquè sovint qui la fa servir s'atorga una superioritat moral per definir els ciutadans bons i dolents. El tema, però, és que s'utilitzi com argument per una defensa davant la pressumpció d'un possible delicte. I no és el primer cop: sense deixar el mateix cas Palau, recordo que quan Àngel Colom va comparèixer davant la comissió parlamentària que investigava el tema per respondre dels calers que va rebre del Palau per finiquitar el Partit per la Independència, la seva resposta, extremadament desafiant, va tenir aquest argument com a eix principal. Un argument que, ja per prudència, aquells que estiguessin sota sospita s'haurien d'estalviar justament perquè el propi Millet va ser definit durant molts anys com un patriota.

Però en tot cas, aquí el que m'emprenya és que la pregunta és si Osàcar -o qui sigui en cada cas- ha comés un delicte o no, i per respondre aquesta pregunta que sigui o no patriota és absolutament irrellevant. Si de cas, si el finalment delinqüent fos, efectivament, un patriota, quedaria clar el seu cinisme. Quan s'apela a la condició de patriota, si el que s'apunta és que els patriotes són incapaços de ser corruptes, malament. I si el que s'insinua és que el delicte comès embolcallat en la bandera ho és menys, encara pitjor.