Azkena (I): grans The Hold Steady

Després de setmanes d'amenaçar de fer-ho, finalment he anat a l'Azkena Rock de Vitòria. Dimecres al matí (apurant!) vaig aconseguir habitació i vaig comprar l'abonament, i ahir, amb síndrome post-revetlla, em vaig fotre les sis hores de carretera fins arribar a Vitòria. Mai havia estat a l'Azkena, tot i que ja fa anys que el seu cartell em crida l'atenció. A la meva època festivalera vaig anar uns quants anys seguits al FIB, que a més m'anava molt bé perquè es feia, llavors, el primer cap de setmana d'agost, que era d'activitat castellera nul·la, i per tant me'l podia agafar de festa. En aquella època (ai, la joventut!) també havia anat un cop al Festimad, i els darrers anys he anat un parell de dies al Primavera Sound. Però a l'Azkena, mai.

Lògicament, el viatge, el temps perdut localitzant l'hotel (per cert, curiosament, va resultar el mateix en el què havia estat, amb el Brotons i l'Ocaña, en una memorable visita a Vitòria de fa anys per veure el Nàstic) i una dutxa ràpida van fer que em perdés les primeres actuacions, inclosos uns The Jim Jones Revue dels quals havia llegit meravelles. De fet, vaig entrar al recinte amb l'actuació de Kitty, Daisy & Lewis començada. Es tracta d'uns adolescents sorgits directament dels anys 50 que interpreten blues i rockabilly, amb l'afegit simpàtic que utilitzen els seus pares com a músics d'acompanyament. Simpàtic.

Tot seguit, el plat fort (per mí) del dia, i el motiu fonamental pel qual havia pujat en dijous: The Hold Steady. Si no els coneixeu, us diré que són una mena de mescla entre Bruce Springsteen, Elvis Costello i Thin Lizzy. Rock energètic, a mig camí entre el classicisme i l'esperit punk, amb lletres interessants que el cantant Craig Finn recita més que canta. Un Craig Finn, a més, que va fer la sensació que era qui millor s'ho estava passant, gesticulant contínuament, fent saltironets i moviments de ball un pèl ridículs. Que un paio com aquest, que en algun moment em va recordar físicament al Montilla interpretat per Sergi Mas, sigui una estrella del rock, demostra la màgia d'aquesta música. I que el tio és molt, molt bo.

The Hold Steady. Si, la foto és una merda, però feta amb el mòbil, què volíeu?

Seguidament, arribaven un dels pesos pesants: Gov't Mule. El seu líder, Warren Haynes, fins i tot ha passat anys integrat dins The Allman Brothers Band, o sigui que no hi ha marge d'error possible. Tot i això, em va semblar un pèl fred: el més emocionant va ser el mig temps soulero que va fer com a bis. Petita decepció que vaig aprofitar per comprar algun disc.

Més divertits van ser Airbourne, un grup del qual ni tan sols coneixia l'existència, i que podien passar perfectament per una banda de tribut a AC/DC, això sí, amb Bon Scott i Angus Young concentrats en un sol tipus que feia alhora de cantant i guitar hero, amb el mèrit afegit de passar-se tot el concert a pit descobert, tot i que la nit havia refrescat. El grup va complir amb tots els clixés del gènere: dotze amplificadors Marshall a cada costat de la bateria, riffs musculats, tornades-himne perfectament corejables, corredisses amunt i avall i melenes voltejades. Un parell de trucs escènics a destacar: 1) a mitja cançó, el cantant / guitar hero -fidel al lema de la gira: "No guts, no glory"- se'n va a un dels extrems de l'escenari, comença a trepar per una de les estructures auxiliars i pujar fins, com a mínim, una dotzena de metres d'alçada, des d'on continua el solo de guitarra; 2) cap al final del concert, altre cop el cantant /guitar hero (la resta del grup, pobres, no pintaven res) comença a petar llaunes de cervesa contra el seu cap abans de llençar-les al públic (al marge: crec que els FOLS podríem adoptar aquests trucs; ho comentaré amb el Graciano i la Núria, respectivament). Pur circ. A veure què fan avui els Kiss...

A tot això, s'havia acumulat un retard considerable, feia un fred important i jo ja començava a estar cansat. De tota manera, vaig veure encara bona part de l'actuació de The Black Lips, un combo de garatge-punk igualment divertit, especialment l'entusiasme del seu bateria i vocalista. Caos, actitud amateur, molt d'entusiasme i descontrol en una mena de versió bastarda del pop 60's adolescent. I cap a dormir...

Demà (o sigui avui), més...

"Caught in a trap I can't walk out..."

Final de festa del Dia de la Música. Foto: Juanma Rocafull

"... because I love you too much baby."

Efectivament, estava atrapat. Aquests versos es repetien al meu cap, un i altre cop, al llarg de tota la matinada de dissabte a diumenge, fins i tot mentre dormia. I no devia ser l'únic. No és estrany: "Suspicious minds", no podia ser d'altra manera, va ser la darrera cançó del Tribut a Elvis amb què l'Associació de Músics de Tarragona vam homenatjar Elvis Presley, dissabte passat, en el marc del Dia de la Música. I vam repetir la coda del "caught in a trap..." tant com ens ho va demanar el cos, que va ser molt!

Jo crec que el concert del Dia de la Música és especial, i la darrera cançó ho ha de ser més. Aquest cop ho va ser: sota la ja clàssica denominació AMT All Stars, una formació creada adhoc amb David (LPG) a la bateria, Ramrom al baix, Graciano (FOLS) a la guitarra i Òscar (FOLS) -que, per variar, no havia assajat, però tampoc no li va caldre- al teclat. A les veus principals, dos veritables monstres: Chus (Z30) i Alberto Grima. Però la cosa no acabava aquí. Primer, aprofitant una baixada d'intensitat en la interpretació, David saltava de la bateria -on el substituïa Cristian (Z30)- per afegir-se com a veu solista. Després, Miguel Ángel (LPG) endollava la seva guitarra per afegir uns punteigs de qualitat. I a partir d'aquí, la marabunta, comandada pel menda: invasió d'escenari a la que es va apuntar tothom que va voler. I "Caught in a trap..." I fot-li amb el "Caught in a trap..." I més "Caught in a trap..." I quan la cosa semblava que ja s'havia acabat, veig en un costat una parella del públic que crida. "Dí que nos casamos", em demanen. I ho anuncio, i pugen a l'escenari, i tornem-hi amb el "Caught in a trap..."

Intentant ballar a lo Elvis amb el David. Foto: Lola Romero

Segur que allò es va allargar més enllà del recomanable. Segur que vam desfassar en excés. Segur que quan veiem el vídeo -que n'hi haurà, ho aviso- ens en adonarem, de tot això. Però mentre estàvem allà dalt ho vam disfrutar al màxim. I el públic, que va cantar i saltar amb nosaltres, que es va posar les ulleres, també. És el Dia de la Música de l'aMt.

Ja tinc ganes que sigui l'any vinent. Això sí, li toca coordinar a algú altre...

Què fem amb 'La Roja'?

L'amic Eloi Calvet ha aprofitat l'arrencada del Mundial de futbol per fer una magnífica evocació d'aquesta competició esportiva que m'emfronta a la meva gran incultura esportiva. No per res, de petit els meus àlbums de cromos eren d'animals o de dibuixos animats, mai de la Lliga. Però l'Eloi no respon -o potser ho fa per omissió- a la pregunta que realment em preocupa: què fem amb La Roja?

Durant anys aquesta pregunta podia ser obviada, perquè la participació de la selecció espanyola de futbol en les competicions internacionals resseguia un guió més o menys inalterable (joc ranci i eliminació en quarts de final) i es podia contemplar amb el mateix distanciament irònic amb què un es mira Eurovisió. Però resulta que en aquest Mundial parteix com una de les favorites, avalada pel títol de campiona d'Europa. I, encara més important, és previsible que desenvolupi un molt bon joc, segurament del millor de la competició. De manera que cal preguntar-se: què fem amb La Roja?

Que se m'entengui: no combrego ni amb Manolo el del Bombo, ni amb Manolo Lama ni amb els anuncis de Cruzcampo. Em cansa, em cansa molt la retòrica que acompanya La Roja, només un pèl més sofisticada que la de la furia que, fa uns anys, s'estavellava a quarts. Si la selecció espanyola guanya el Mundial hauré d'evitar certs mitjans de comunicació per no acabar amb indigestió de rojigualda.

Xavi i Cesc, catalans a la selecció

Ara bé, tampoc no em convenç l'opció d'aquells qui opten per donar suport a "qualsevol que jugui contra Espanya". Convertim en enemics els herois dels darrers títols del Barça? Convertim en botiflers als catalans que juguen amb la selecció espanyola? Rebutgem un estil de joc que és el que aplaudim habitualment? Tot plegat perquè no ens agrada la samarreta que ara porten? Perquè no ens agrada el que representa? Qui decideix què representa?

El nostre és un país esquizofrènic, i habitualment m'hi trobo més o menys còmode, en aquesta esquizofrènia. Però confesso que en el tema de La Roja tinc sentiments ambivalents que m'emprenyen. Voldria alegrar-me d'un bon resultat aconseguit per jugadors com Piqué, Xavi o Valdés, encara que no jugui. I també, per què no, per Casillas, Silva, el Niño Torres i tota la resta. M'agradaria que disfrutar d'un nivell com el que van exhibir en l'europeu. I, al mateix temps, em produeix molta peresa la lectura en clau xovinista-patillera que se'n faria des de l'espanyolisme, en aquests temps de Tribunal Constitucional.

Puc aplaudir un equip de futbol sense que, ni uns ni altres, em col·loquin allà on no vull ser-hi?

Top Ten de cançons "Lost"

Encara no recuperats de l'impacte del final de Lost, aquest és un post destinat als que ja no puguin amb el mono. No recollim aquí les cançons que sonaven en un moment o altre de la sèrie, sinó més aviat aquelles que Jack, Sawyer, Locke i la resta haurien d'haver tingut al seu Ipod per tal d'entendre una mica millor el que passava en aquella illa. Qui sap, potser nosaltres mateixos trobem en aquest jukebox les respostes que no ens va donar el darrer capítol. (Per cert, no deixa de ser curiós que sovint demanem quins discos -o llibres, o el que sigui- s'enduria a una illa deserta quan volem saber quins són els favorits d'algú.)

• Crowded House: "Lost Island" (mireu el vídeo aquí). El top ten arrenca amb aquesta "illa perduda", bonica balada que els Crowded House, conseqüents, van amagar a la cara B d'un dels seus darrers singles. Com que, a més, són de Nova Zelanda, puntuen doble.

• Blondie: "Island of lost souls" (vídeo). Aires tropicals i de pinya colada per aquest tema d'uns Blondie ja un pèl decadents, que tot i això es cola clarament al top ten gràcies a un títol que descriu perfectament l'escenari de la sèrie: una "illa d'ànimes perdudes". Segur que hauria estat la cançó de moda al campament de la platja.

• Bruce Springsteen: "Lost in the flood" (vídeo). Per allò que qui no es consola és que no vol, encetem un seguit de cançons que demostra que perdre's és el pa nostre de cada dia. Primer, aquest Springsteen "perdut a la inundació" que va incloure al seu primer LP. La lletra no sé exactament què explica, però com deia el clàssic, segur que parla de cotxes i noies.

• Commander Cody & His Lost Planet Airmen: "Lost in the ozone" (vídeo). Gràcies a Lost hem entés (o no) que estar perdut no és només un problema de situació geogràfica. El Comandant Cody i els seus Aviadors del Planeta Perdut, però, ja ho havien explicat fa molts anys: "Nena, t'he dit molts cops com t'estimo / Però el teu cor no em deixa entrar / O sigui que simplement em relaxaré / Amb aquest got de ginebra / en direcció a l'ozó un altre cop / Un glop de vi / Dos Glops de Ginebra / I estic perdut a l'ozó un altre cop."

• The Clash: "Lost in the supermarket" (vídeo). Més donats a tocar de peus a terra, els Clash es perden, com aquell qui diu, al costat de casa. Les conseqüències, però, són igualment tràgiques: "Estic perdut al supermercat / Ja no puc comprar feliçment / Vaig venir per aquella oferta especial / Una personalitat amb garantia." Temasso del London calling, és clar.

• Mecano: "Perdido en mi habitación". Més lamentable encara és la situació dels Mecano, que no saben ni tan sols trobar la porta de l'habitació. És clar que amb les pintes que porten al vídeo, gairebé és millor que no sortissin de casa.

• Els Pets: "Perdut al mig de Sitges". La contribució catalana a aquesta subcategoria deixa Els Pets en una situació una mica més digna, ja que, si més no, es perden en un poble que no és el seu. Va aparèixer en el seu primer LP, de so horriblement maquetero. La bona notícia és que, mal que mal, en aquesta cançó no hi apareixen Les Llufes.

• The Aggrolites: "Brother Jacob" (vídeo). Uns visionaris: a ritme jamaicà, ens expliquen la història d'un Jacob de qui és millor no refiar-se i que amaga alguna que altra mort. Més clar, l'aigua. Perquè jo sóc dels que encara està per demostrar que Jacob era el germà bo.  

• The New Lost City Ramblers: "Bye bye black smoke choo choo". Com Jack i Kate quan veuen caure el cadàver de Locke pel penyassegat, aquest grup de bluegrass diu adéu al fum negre entre banjos i mandolines. Que el fet que la cançó original parli d'un tren no us espatlli aquesta feliç coincidència.

• Companyia Elèctrica Dharma: qualsevol (més o menys sonen totes iguals). Sí, amics, no podíem acabar sense demanar-nos quina és la misteriosa connexió que lliga l'entranyable (i alhora pallissa) combo èpico-mediterrani amb la iniciativa Dharma que va poblar l'illa d'individus amb mono de feina. Namasté, amics!

Dennis Lehane: novel·la negra i històrica

Està clar que, en qüestió de novel·la negra, els darrers anys s'ha imposat gairebé una dictadura de la procedent dels països nord-europeus. Després d'algunes incursions sobre el terreny (Larsson, Stieg; i Larsson, Asa), la meva sensació és que, més enllà del hype, el més destacable és precisament allò que ja fa anys que es coneixia, és a dir, Henning Mankell (que, per cert, ha estat notícia els darrers dies perquè viatjava en el convoi marítim solidari que va ser assaltat per l'exèrcit israelià).

El perill de la moda de la novel·la negra "del fred" és que faci que passin desapercebudes propostes més estimulats, com ara la darrera novel·la de Dennis Lehane, Cualquier otro día. El llibre suposa un nou pas endevant més en l'evolució de l'autor. Lehane (Boston, 1966) es va donar a conèixer en primer lloc amb la sèrie de novel·les protagonitzades per la peculiar parella de detectius privats Pat Kenzie i Angela Genaro. Amb Mystic River va superar els límits del subgènere detectivesc, i amb Shutter Island va fer una primera incursió cap al passat.

Cualquier otro día, d'alguna manera, suposa la culminació de tot aquest procés, ja que és una novel·la que tant es pot considerar del gènere negre com històrica. Ambientada a Boston (és clar!) a les acaballes de la Primera Guerra Mundial, ens presenta una societat nord-americana extraordinàriament convulsa per l'arribada d'immigrants i la lluita obrera, que ocasionalment fins i tot pren la forma d'atemptats anarquistes. El conflicte central el protagonitza la pròpia policia bostoniana, farta de treballar en condicions inhumanes, fins a l'extrem de plantejar-se una vaga de conseqüències impredecibles. El racisme, les relacions familiars (dins el clàssic clan irlandès) i el baseball són altres elements que Lehane introdueix en aquesta excel·lent novel·la.

Quan l'acabeu, us trobareu desitjant que fos més llarga. I, en aquest sentit, hi ha bones notícies. En primer lloc, perquè sembla que és només la primera part d'una possible trilogia. I, segon, perquè ja s'ha parlat de la corresponent adaptació cinematogràfica. Lehane -que a més ha fet ocasionalment de guionista de la ja recomanada sèrie The Wire- és un d'aquells escriptors que ja ha estat marcat per Hollywood com a font d'inspiració. Però, a més, ha tingut la fortuna que les seves adaptacions han anat a mans de directors de primera fila com Clint Eastwood (Mystic River) i Martin Scorsese (Shutter Island). Fins i tot Ben Affleck, que debutava com a director, va fer un gran treball amb Adiós, pequeña, adiós. De moment, sembla que Cualquier otro día també està en bones mans: ni més ni menys que Sam Raimi (director, entre d'altres, dels Spidermans).

L'aMt, amb patilles

Diuen que l'home és l'únic animal capaç d'ensopegar dos cops en la mateixa pedra (de la dona no en diuen res). I deu ser cert, perquè per segon cop m'he autoenredat per coordinar el Dia de la Música de l'Associació de Músics de Tarragona (aMt), que aquest any farem el dia 19 de juny. Sembla que el llistat de participants i les cançons que versionaran / versionarem ja estan tancats, i avui hem fet la roda de premsa, de manera que ja començo a veure la llum al final del camí. Per qui no sàpiga de què va el tema, ja fa quatre anys que els grups de l'aMt muntem, pel Dia Internacional de la Música, un concert "temàtic", en el què interpretem cançons d'un artista, una època, etc.

Aquest any l'homenatjat és Elvis Presley, el rei. La idea va ser meva, en adonar-me que aquest any era el 75è aniversari del seu naixement. És una bona excusa per explorar l'extensíssim repertori d'aquest cantant i un homenatge, al meu entendre, merescudíssim: el problema amb Elvis Presley és que el personatge s'ha menjat al músic, i hem acabat oblidant, en bona mesura, la importància cabdal d'aquesta figura en la música popular del segle XX. I, senzillament, que es tracta d'un intèrpret excel·lent i original.

Sigui com sigui, una desena llarga de grups de l'aMt pujarem a l'escenari de la plaça del Rei per tocar les cançons del Rei. Hi serem, és clar, els Frank O'Lee Sons. Val a dir que en el grup hi ha un altre presleyià, fins i tot més que jo, el gran Graciano. La resta, no sé si per convicció o per obligació, s'han deixat arrossegar, i finalment, si res no canvia, tocarem quatre cançons que donen una idea de la diversitat de la marca Presley: "Return to sender", "Trouble", "Little sister" i "Rubberneckin'".

Miguel Ángel, el menda, Macc i Dudi, lluint ulleres en la presentació a la premsa.

El que val la pena de deixar-se enredar en aquestes mogudes és veure com altra gent també s'engresca i aporta les seves idees. És el cas d'Elvixperience, combo format per l'ocasió per diversos aemters i que proposa una mescla d'elements que ha de donar un resultat explosiu. O bé la iniciativa de Miguel Ángel, de La Perra Gorda, que ha dissenyat uns flyers en forma d'ulleres d'Elvis (fase Las Vegas) amb patilles incorporades. Si en trobeu, un dia d'aquests, poseu-vos-les i arrenqueu-vos a cantar "In the ghetto", encara que sigui a l'estil Príncipe Gitano. I el dia 19, tots serem Elvis. Tots serem reis.

Definitivament perduts

Ha passat una setmana des del final de Lost i continuem sense saber per què dimonis era tan important protegir l'illa i contra qui, qui eren realment Jacob i el seu germà sense nom, qui era la seva mare adoptiva (a banda de CJ Cregg de The West Wing), com és que una illa es pot moure amb una rodeta, què dimonis era la llum blanca i la font, quin sentit tenien el temple i l'estàtua del peu amb quatre dits. També continuem sense tenir resposta a moltes preguntes que en el seu moment ens van semblar fonamentals i que, senzillament, hem oblidat, sepultades sota noves qüestions angoixants.

La sensació que la sèrie es tancava en fals va causar, en primer lloc, indignació i decepció entre bona part dels seguidors, i, en segona fase, contraargumentacions dels que defensen que la sèrie ha estat coherent i ben acabada. A la primera postura s'hi ha apuntat fins i tot el mismíssim Adolf Hitler, en un vídeo genial que corre per youtube, mentre que una bona mostra del segon corrent el podeu trobar en aquest text del blog El Piloto Automático.

Personalment, en acabar no m'he sentit estafat ni indignat, bàsicament perquè ja feia unes quantes temporades que tenia la mosca darrera l'orella, que tant d'anar i venir fora i dins de l'illa m'estava afartant i que veia clar que mancarien moltes respostes, o bé serien d'alçada patillera. Encarat el darrer capítol des d'aquestes premises, el vaig disfrutar força. En primer lloc, perquè va ser emocionant. Certament, va ser una emoció un pèl facilona, a base de fet que els personatges de l'arrencada de la sèrie es retrobessin entre ells i amb els espectadors. De fet, l'escena final a l'església / temple, amb les abraçades i llàgrimes d'alegria, no estava lluny dels retrobaments que ens ensenyen al Diario de Patricia o productes similars. Però va ser emocionant. L'altre punt fort, per mí, va ser que, si més no, van tancar prou bé la història dels personatges principals. Vist en perspectiva, era inevitable que Jack acabés sacrificant-se, assumint el paper d'heroi tràgic que ja s'havia apuntat des de l'inici. Però també és coherent que, després d'aquest sacrifici, el veritable líder sigui Hugo, un guardià de l'illa més humà i benevolent que el pesat de Jacob, atorgant a Ben l'oportunitat de redimir-se. Bé, només en part. Des d'aquesta perspectiva, sí em va sobtar que un dels personatges que més i millor havia evolucionat al llarg de la sèrie, Sawyer, no tingués cap paper en la seva resolució. De fet, al llarg de tota la sisena temporada...

Però un bon capítol, i menys encara si és el darrer, no necessàriament arregla una mala temporada, o més aviat tres males temporades. La sèrie va arrencar ja a dalt de tot: amb un capítol pilot impressionant que pràcticament no va necessitar cap element "màgic" per impressionar. Durant les primeres temporades, la sèrie es construïa, més que sobre els misteris, sobre uns personatges fascinants i complexos, que anàvem coneixent gràcies als flashbacks. Allò "ominós" o "inexplicable" s'anava servint amb comptagotes i, també amb comptagotes, s'anaven donant explicacions, però, en tot cas, la preocupació dels protagonistes sí que tocava de peus a terra: es tractava, simplement de sobreviure.

Les tres primeres temporades es van anar construint, més o menys, sobre aquest esquema, afegint noves incògnites i nous personatges: l'altre grup de supervivents del vol; Henry / Ben; els "altres"... El final de la tercera temporada, amb la dramàtica -malgrat haver estat anunciada- mort de Charlie (compareu-la amb la txapussa de les morts, també submarines, de Said i els coreans a dos capítols del final) i el seu adveriment final ("not Penny's boat"), així com l'"Hem de tornar, Kate", del Jack barbut, van suposar el punt més àlgid de la sèrie, en el què un no podia suportar que no arrenqués la següent temporada.

I a partir d'aquí, tot va ser baixada: les incògnites s'allargaven més enllà del que tenia sentit (per què ningú feia les preguntes clau als que tenien les respostes?); prenia importància la trama pseudoesotèrica de Jacob, el destí i el bé i el mal; ens colaven nous personatges que no sabies què pintaven i que, efectivament, s'acabava demostrant que no pintaven res (l'exemple més clar, el xino misteriós del temple de la sisena temporada), les anades i vingudes dels personatges -fins i tot en el temps!- no només eren desconcertants sinó, finalment ridícules (quants cops ha anat correcaminos Sawyer del campament de la platja a l'estació X i pel camí s'ha trobat a Kate?)... I els personatges principals, el gran capital de la sèrie, s'anaven desfent, anaven perdent coherència i un dia un ja no sabia si Ben era bo o dolent, però no perquè el personatge fos ambigu, sinó perquè el propi Ben canviava d'aliats, objectius i discurs a cada pausa publicitària...

Ben Linus, el personatge més fascinant de la sèrie: al final ni ell mateix sabia què volia.

S'ha dit, i potser amb raó, que tots els misteris entorn l'illa no eren importants, que eren una excusa per explicar una història de personatges, que això era l'important. Hi estic d'acord, però:
a) si es tractava d'això, haguessin pogut explicar exactament el mateix en quatre temporades;
b) si els "misteris" no són importants, no val convertir-los en l'eix principal de la sèrie, per després no resoldre'ls; i
c) el més patillero són els misteris que no només no s'han resolt, sinó que, directament, s'han oblidat. Fem memòria: Walt -el nen negre bastant pesadet- era una força clau, tenia alguna mena de poders, i els "altres" el segrestaven per aquest motiu; les embarassades de l'illa perdien els seus fetus; hi havia alguna mena de lògica perversa en la sèrie de números que es repetia al llarg de la sèrie... Tots aquesta enigmes es van presentar com a bàsics durant les primeres temporades, i més tard simplement van desaparèixer. No és que no es donessin la resposta, sinó que, aparentment, els guionistes havien oblidat que existia la pregunta...

La cosa va arribar fins a l'extrem que, en el procés, jo diria que hem perdut una trentena de persones. Si m'equivoco que algú em corregeixi, però a l'inici de la sèrie jo diria que tenim quaranta i escaig supervivents -tot i que la majoria són figurants que no tenen ni nom-. A alguns els veiem morir, però són bàsicament una massa que encara segueix a Jack al final de la tercera temporada, i que al final de la quarta mira d'arribar al vaixell de Widmore. Acceptem que en esclatar en morin alguns, i n'hi ha sis (els sis d'Oceanic) que "escapen", però la resta es queden amb Sawyer a l'illa... I, després d'això, hi ha un moment que la meva memòria perd el rastre, però jo diria que simplement són eliminats de l'equació...

Per tant, el millor del final de Lost és justament això, que s'ha acabat. Ho dic sense ironia. I sense rancúnia. S'ha acabat i per tant podem fer balanç, i el balanç global de la sèrie és, de llarg, molt més positiu que negatiu. Ara que ja sabem que no hi ha recompensa final, que no hi ha respostes, podem tornar a mirar-nos tota la sèrie -o almenys les primeres temporades- simplement pel plaer d'assaborir-la. Que no és poca cosa.